Al palau episcopal, s’havia forjat el seu destí, malgrat que el Jove Enrique, fill segon del comte de Rascón y Cornejo, estava lluny d’imaginar-s’ho. Encara que fos de família noble, en el segle XIV no passava de ser el segon sense títol, així que rebre de mans de l’arquebisbe una missió secreta li obria les portes del reconeixement social. Aparentment, només havia d’investigar les misterioses desaparicions que estaven passant a Toledo, la ciutat dels sabers prohibits, on jueus, àrabs i cristians convivien. Allà coneixerà també l’enigmàtica Veridiana, per qui immediatament sent una atracció més enllà de la raó i que serà la clau per entendre on han anat a parar els desapareguts i resoldre l’enigma. Tanmateix, l’Enrique no sap fins a quin punt totes les seves creences es veuran sacsejades, en viure… Una aventura més enllà d’aquest món!
Hauré de visitar Toledo
Entre aquest llibre i el de Hechiceros del Viento, crec que va sent hora que visiti aquesta ciutat castellana. No paren de descriure-la com una ciutat màgica, plena de misteris i de llegendes. I com a bona de fan de tot això hauré de fer-me un viatge cap allà.
Susana ens porta en aquesta obra un Toledo de l’època de la Reconquista del segle XIV, on es troben diferents cultures i les conseqüents friccions. Els protagonistes arriben a la ciutat per raons molt dispars, però si troben amb misterioses desaparicions a investigar cadascun, d’una banda, que en un principi es culpen als jueus. Durant la primera part del llibre coneixem aquest món medieval, on la religió cristiana lluita per imposar-se sobre les altres.
Coneixem la forma de pensar de la gent d’aquella època, increïblement jerarquitzada, on la noblesa i el clergue es veuen com espècies a part del poble de a peu. No puc evitar sentir menyspreu pels moments en què la Veridiana se separa de la resta, i es declara com superior, per la simple natura de la seva naixença. Però m’haig d’obligar a recordar que la Susana molt probablement s’ha esforçat per retratar el punt de vista d’una dona d’aquella època, i els biais que jo veig en ella són l’educació contemporània que he rebut.
Una mica més sobre l’altre Món
Haig de dir que em va fer pena no saber més sobre el que havia estat del Bernardo, la Yebra i el Nuño. En la primera part veiem que el Bernardo continua amb la seva vida, viatjant entre mons i etc. I més endavant se’ns parla que la Yebra fa el mateix del seu costat. Però no ens parlen més de les seves vides, i al Nuño ni se’l menciona. Els he trobat a faltar, els vaig estimar en la primera part de la saga i m’hauria agradat que ens haguessin explicat que havia estat de les seves vides i si encara feien equip o estaven separats (es parla que Yebra està a Burgos mentre Bernardo ha tornat a Toledo, per què?).
Sí que es diu que la Yebra i el Bernardo estan intentant acabar de traduir el Porta Coeli, misteriós llibre que dona títol a la saga i que és la clau per entendre aquest món màgic i com funcionen els portals. El llibre continua estant un misteri durant aquesta història, continuem sense saber com es va crear o perquè es connecta amb el nostre món. Sí que se’ns explica que el temps allà passa diferent (cosa ja experimentada en la primera part), i que un any en aquell món equival aproximadament a una dècada a l’altre, permetent als habitants d’aquest pràcticament viatjar al futur.
S’introdueix momentanement el concepte de la inversió, cosa que permitria en certa manera viatjar al passat. Però no ens expliquen perquè es tant important per a l’ordre de Santa Ceclina de descobrir com funciona. Potser volen evitar que la seva ordre sigui eliminada pel Papa? Evitar haver de deixar el seu monestir?
Ara tornant al món en si, veiem que no tots els que hi arriben poden veure les criatures del món. Trobo interessant que no ho considerin un problema, ja que tot i que no se’ns exposen criatures que en si siguin perilloses, càbria esperar-ne no? El nostre món no està només habitada per insectes i herbívors inofensius com els cavalls. Tenim ossos, lleons, elefants, llops… que podrien ser perillosos per habitants que no els poden percebre. Trobo que la part biològica/ecològica no s’explora, ja que tampoc donen explicació perquè les criatures han evolucionat per alimentar-se de les emocions humanes. Vull dir; si era un món separat, de què s’alimentaven abans? Van evolucionar en aquesta direcció a partir de l’obertura de les portes? De quines altres criatures prèvies han evolucionat llavors? Estan extingides com els dinosaures? Aquí em surt el costat de biòloga jajajaja. Tant em són les estructures socials o construir una catedral, jo estaria investigant els dièlags i de més.
Sí que s’exposa que és un problema que no s’estigui explorant el nou món com fa falta, i espero que totes aquestes preguntes se’m responguin segons avanço en la saga.
El Víctor i l’Enrique
L’aliat i l’antagonista.
El Víctor és un monjo de Santa Ceclina i està abocat a convertir-se en el prior quan el Dimas mori. No posseeix la capacitat de veure les criatures, però, i manca de cap dels poders que reben algunes persones en arribar al món. És descrit com un jove de cabells daurats i ulls blaus, que junt amb els seus hàbits blancs, és comparat amb l’àngel Miguel per la Veridiana. La seva identitat és la del Perfecte Cavaller de Déu i en cap moment ho trenca. Admiro la seva noblesa i el que més em crida l’atenció del seu personatge és que podria tractar-se d’un personatge asexual.
Resulta que la Veridiana està enamorada d’ell, i ell admet sentir amor per ella també. Però no para de reiterar, un cop i un altre, que és un amor platònic, i que no abandonarà els seus hàbits per molt que l’estimi. Serà el seu vassall i el seu amic, però mai el seu amant. És algú que no sembla tenir problema a evitar les temptacions de la carn, i com ell mateix ho defineix: t’estimo, però no com tu et penses. Per a mi, en la meva lectura, ho llegeixo com un personatge asexual i aromàntic, que no per això és menys interessant, sinó més. I que sincerament ha trobat la feina en la qual millor es pot trobar.
L’Enrique comença sent prometedor. Un jove intel·ligent que somia destacar, com a germà menor d’un comte. Lluita per lacrar-se el seu camí i s’enamora bojament de la Veridiana res més coneixer-la. Tenia molt de potencial, però acaba sent una red flag com un temple. Perquè quan la Veridiana el rebutja, i descobreix els seus sentiments pel Víctor, podria haver-los acceptat, podria haver partit a viure la seva vida sense fer mal a ningú i tornar a la història madur i savi. Però decideix convertir-se en l’antagonista, si no el dolent de la història. Torna al nostre món i es converteix en el cap de la Santa Inquisició, posició que utilitza per capturar i torturar el Víctor per bruixeria. I quan es retroba amb la Veridiana intenta fer el mateix, i permet que la tanquin amb els malalts de la pesta. I al final no els ajuda perquè es penedeix, si no perquè vol ser rei i casar-se amb la Veridiana. Jo l’hauria deixat morir Veridiana meva, hauries sigut més feliç governant en solitari.
Donant la bellesa del Víctor i altres homes de la història, presumeixo que la Susana va escollir aquest arc argumental per les seves raons que podrien ser: al món real rarament els bons triomfen, més aviat ho fan els cruels; mira la fragilitat masculina que és una pedra de la nostra societat i no ens deslliurarem amb tanta facilitat; aquest home serà el dolent a les pròximes entregues, no pensis que se sortirà amb la seva.
En resum
Doncs que m’ha agradat, i m’agradaria continuar veient aquests personatges en el futur, en especial el Víctor.
Miss Spoiler 