Conociendo a Rafa de la Rosa

Rafa de la Rosa (1992) es doctor en neurobiología por la Universidad del País Vasco. Cursó sus estudios de biología en Granada, donde quedó finalista en el premio Sierra Elvira de relatos. Ha publicado cuentos en múltiples plataformas y antologías.

Hijas de Lilith

Nada podrá prepararte para el aquelarre…

Lidia acaba de descubrir que es una bruja. Una bruja mediocre. Pero toda su vida se viene abajo cuando se ve arrastrada a una lucha que lleva siglos en marcha.

En un mundo con dioses antiguos, sin nadie en quien confiar, tendrá que hacer lo que sea para sobrevivir.

Cazadores dispuestos a todo por revivir a su diosa.

Una guerra interna entre las brujas.

Y una profecía a punto de cumplirse.

¿Dónde encontrarlo? Amazon

¿Por qué leerlo? Ana Duque dice: Rafa de la Rosa construye una historia de brujas muy original, integrando elementos históricos y fantasía urbana. 

El asesinato de Leah Parr

Todos nos hemos preguntado cómo será nuestra muerte. Cuándo ocurrirá, dónde. Y nuestra imaginación ha divagado entre mil posibilidades, desde las más pacíficas y placenteras hasta las más violentas. Todos nos hemos preguntado qué pensarán los demás. Si nos echarán de menos. Si nos recordarán. Todos nos hemos preguntado cómo será nuestra muerte.

Yo no esperaba seguir aquí para verlo.

¿Dónde encontrarlo? Editorial Cerbero

¿Por qué leerlo? Coral Carracedo comenta: Directo, rabioso y catártico.
Una protagonista con una fuerza arrolladora que no te deja aire entre venganza y venganza.

Compañeros de caza

El estudio de Daniel es muy importante para los laboratorios en los que trabaja. Del resultado de sus experimentos depende en gran parte que los inversores no retiren el dinero que mantiene la maravilla en pie. Su trabajo es, por tanto, vital para el futuro de las instalaciones.

Y su misión no es otra que relacionarse de igual a igual con un Achillobator adulto; un dinosaurio del cretácico del que espera poder aprender mucho en cuanto a sus costumbres se refiere. Pero el saurio no parece muy colaborador, a priori.

La inmersión de Daniel en el mundo de Aquiles los forzará a verse reflejados cada uno en los ojos del otro.

¿Dónde encontrarlo? Editorial Cerbero

¿Por qué leerlo? Caryanna Reuven dice: No sé muy bien cómo definir lo que me he encontrado, pero sí puedo deciros que iba con curiosidad a ver qué era lo que me encontraba.

Iridiscencia

Iridiscencia es una antología de relatos clásicos. Relatos de monstruos, naves espaciales, mundos apocalípticos, libros encantados y cazadores de fantasmas. Historias de siempre donde, además, luchamos por la inclusión de todo tipo de personajes.

¿Dónde encontrarlo? Amazon

¿Por qué leerlo? Café de tinta nos cuenta: Mis favoritos, Loba de pueblo, Al-Jinn, Regreso a casa, Música para gatos y Casa encantada de ayudarte.

#Historiesqueinspiren: Germanes fatals

Les bruixes no són gregàries per naturalesa i, certament, no tenen líders. La Iaia Ceravellarda era la més estimada de les líders que no tenien. Però fins i tot ella va descobrir que entremetre’s en la política reial era molt més difícil del que alguns dramaturgs podrien fer creure…

El Rei Verence I de Lancre és assassinat pel seu cosí, el Duc Felmet, i la corona del Rei i el seu nadó són lliurats per un servent a tres bruixes. Les bruixes l’entreguen a
una companyia d’actors ambulants, tenint en compte que el destí es redreçarà, eventualment, i que Tomjon creixerà per enderrocar el Duc Felmet. El regne, la terra i el seu col·lectiu de gent al complet, està molt enutjat, i no vol esperar quinze anys, així que les bruixes mouen tot el regne complet cap al futur. Mentrestant, el Duc ha decidit que vol una obra de teatre per mostrar la seva benvolença, acaba contractant la mateixa companyia d’actors en què es troba Tomjon, per escriure-la i interpretar-la.

La meva ressenya

Les bruixes no s’haurien d’immiscir en política, però si s’han de trencar les normes, que es faci bé. Aquest és l’argument de Terry per a aquesta història. Quan el duc mata el seu cosí per fer-se amb un tron que no desitja, el regne sencer (com un ens amb consciència) demana a les bruixes que solucionin el problema, i a partir d’aquí tot és una gran actuació digna de Somni d’una nit d’estiu.

Dues coses m’han cridat l’atenció en aquesta novel·la.

El poder de la propaganda

Com he dit, el regne no està gaire content amb el nou rei. I aquest, tot i no estar gaire content amb el seu regne, ha de trobar la manera de posar-lo del seu costat. Decideix, després de considerar cremar les cases dels rebels o jutjar les bruixes, iniciar una campanya de desacreditació cap a aquestes i cap a l’antic rei. Ho fa a través de rumors i, més obertament, a través d’una obra de teatre.

M’encanta perquè, en el procés d’un any, aconsegueix crear una mala reputació per a les bruixes: menjar-se nadons, maleir panaders… Tot i que abans no queien precisament bé (coses de ser dones independents i poderoses), sí que eren apreciades pel que podien aportar a la societat. És admirable com, amb una sola obra de teatre (escrita per un nan) i una mica de parafernàlia, aconsegueixen ennuvolar la memòria dels vilatans i convèncer-los del perill de les bruixes.

Terry ens vol parlar del perill de les paraules i de com les històries i l’opinió pública poden ser tergiversades, cosa que ha passat un i mil cops en la nostra història. Posem com a exemple els immigrants en el clima polític actual, especialment amb Vox i Aliança Catalana, que semblen decidits a convèncer-nos que són tots malvats criminals. Així, Terry ens demana que ens aferrem a les nostres pròpies experiències i que no ens deixem emportar pel que expliquen terceres persones, o acabarem anant en contra d’aquells que ens beneficien.

Què es necessita per a ser bruixa

Les bruixes dels Boccins han decidit fer un aquelarre, i hi ha un clar conflicte entre les dues ancianes, que tiren d’experiència i sentit comú, i la més jove, que ha estat un tant influenciada (en certa manera) per algunes d’aquestes històries. No, no les de menjar nadons, sinó les altres: les de la connexió amb la naturalesa, la llum de la lluna i els amulets. La Iaia Ceravellarda i la Mami Ogg no es cansen d’intentar recordar-li que la màgia la fa ella, no les cerimònies ni les varetes. I admeten que, si fins ara els seus encanteris han funcionat, és per la voluntat que hi ha posat ella, i no per la màgia de la natura.

Això em fa pensar si, en la seva època, Terry ja veia la gentrificació del paganisme, i com coses com la wicca, amb espelmes i rituals, s’estan tornant mainstream, mentre que els coneixements de les iaies i sàvies dels pobles ja oblidats eren els que realment els donaven màgia. Cal recordar que, en la seva majoria, les denominades històricament bruixes eren matrones i curanderes, que coneixien els efectes medicinals de les plantes i tenien l’experiència necessària per predir el futur. Aquestes dones, que solien representar el saber d’una comunitat, avui dia són joves amb vestits d’estrelles i cristalls.

Aquesta història de Pratchett, com ja és costum, està plena d’humor i molta crítica social, i la saga de les Bruixes i la de la Guàrdia de Nit segueixen sent les meves preferides., esta plena d’humor i molta critica social, i la saga de les Bruixes i de la Guardia de Nit segueixen sent les meves preferides.

#Historiasqueinspiran: La última descendiente

UN SECRETO EN LAS PROFUNDIDADES DEL OCÉANO

UNA BATALLA BAJO EL MAR PARA DESCUBRIR LA VERDAD

La Academia Harding-Pencroft no es un instituto normal: de sus clases salen los mejores exploradores submarinos y los navegantes más prestigiosos del mundo, que compiten en condiciones extremas divididos entrelas casas Delfín, Cefalópodo, Orca y Tiburón. Ana Dakkar, una brillante estudiante de primer año, está preparada para la misteriosa prueba de final de curso… hasta que una terrible tragedia cambia su destino para siempre.

En una carrera contra enemigos mortales y trampas submarinas, descubrirá que el secreto más bien guardado de la escuela está en las profundidades del océano, y solo una persona podrá protegerlo…

Mi reseña

Empezar por decir que quizá no sea el público objetivo, porque lo que más me ha chirriado de esta historia no han sido el Nautilus, los delfines que hablan en lengua de signos o los pulpos gigantes, sino el hecho de que haya niños de 15 años pululando por ahí mientras son entrenados para disparar pistolas y volar edificios enteros por los aires. Una vez superado el momento de gritar “¿dónde hay un adulto responsable?”, he disfrutado la historia sobremanera y me han entrado ganas de releer (o leer por primera vez) Veinte mil leguas de viaje submarino y su secuela, que no sabía que tenía: La isla misteriosa.

Y es que se podría considerar este libro un spin-off de dos clásicos del famoso escritor steampunk/ciencia ficción que es Jules Verne, cuya casa tuve la suerte de poder visitar hace un par de meses —btw, está en Amiens, Francia, a dos horitas de París—. Rick nos propone lo siguiente: ¿y si lo que contaba Verne hubiera ocurrido de verdad? ¿Y si hubiera existido un príncipe bundeli que, al perder a su familia, se hubiera lanzado a un viaje de venganza dentro de un submarino? ¿Y si, en consecuencia, dos instituciones (de adolescentes) se hubieran dedicado a intentar reproducir sus inventos?

Así que llamadlo retelling, spin-off o secuela, pero seguro que animará a más de un niño a echar un ojo a la obra de Verne. No puedo dejar de admirar el talento del tío Rick para interesar a los niños por la historia, ya sea la griega, la nórdica o la de finales del siglo XIX.

#Historiesqueinspiren: La ciutat de les il·lusions

Un home d’ulls grocs camina nu enmig del bosc. No recorda res, ni tan sols com parlar; és una pàgina en blanc. Una família l’acull i l’ensenya de nou a parlar i a viure. L’home, a qui anomenen Falk, és enviat a cercar la seva antiga identitat a la gran ciutat d’Es Toch, on hi habiten els Shing, el temut Enemic de la Lliga de Tots els Mons. Això és només l’avantsala de l’autèntica troballa: el fet que tota la galàxia pot estar sota el domini d’una gran mentida.

La meva ressenya

Ho he deixat passar molt i ara és tot un record llunyà, així que no espereu res de gaire específic. Puc dir que La ciutat de les il·lusions és, per a la meva sorpresa, una continuació de Planeta d’exili, sent les dues obres més connectades del cicle hainita que he llegit (potser perquè les he llegit seguides, a diferència de les altres).

Puc dir també que, com totes les altres històries de Le Guin, parla de qüestions geopolítiques complicades que fan reflexionar. En aquest cas, durant la major part de la història un es pregunta qui són els dolents: són els Shing realment malvats o només incompresos? Es mereixien els humans ser limitats a no poder superar l’edat de bronze? Com de brutals poden arribar a ser aquests humans en un món sense regles? Quines estructures poden crear per intentar organitzar-se?

Un cop més veiem aparèixer la Ursula antropòloga, omplint la història d’interrogants i hipòtesis, però sempre sent les estructures socials anòmales les que ressalten en la narració.

I ja no m’atreveixo a dir res més sense tornar-la a llegir.